Fa un any li dèiem a Artur Mas, després de conèixer les seves primeres decisions, que semblava més un govern del desfer que del fer. En aquests dotze mesos en el Parlament hem vist aprovar 11 lleis: 6 per lectura única, és a dir un tràmit únic i que han servit per “desaprovar” coses aprovades l’any anterior, com l’entrada en vigor de les Vegueries o un part del Consell de governs locals. Les altres 4 per tràmit d’urgència, incloses les 3 òmnibus o lleis de l’abús, que han suposat al Govern bàsicament una feina de bisturí per anar triant de cada llei aprovada en els darrers anys allò que més molestava als “amics” del Govern (des d’obrir l’accés al medi natural a les motos, a desmantellar l’ICS per privatitzar-lo). Significatiu és que pràcticament la única llei que no es toca sigui la Llei d’Educació de Catalunya (ja se la van fer a mida). I finalment, la única Llei per via ordinària, els pressupostos del 2011, aprovats al juliol.
Però a fe de Déu, que deia la meva àvia, que quan s’ha posat a desfer, ho ha fet del tot: han eradicat la 6a hora de l’escola pública i tot el que pogués resultar del Pacte Nacional per l’Educació: especialment les obligacions i suport per a que totes les escoles sufragades amb diners públics atenguin la diversitat (sigui immigració o sigui diferència), han acabat amb espais de co-decisió o participació ciutadana, per exemple a Cultura; amb la retirada del finançament de la Generalitat afecten el model de llars d’infants i escoles de música,
I és que amb l’excusa de la crisi i la manca d’ingressos de la Generalitat, el Govern de Mas ha trobat l’argument ideal per fer allò que ara Rajoy farà en castellà: desmantellar l’Estat del Benestar i vendre’s les parts amb les que es pot fer negoci al millor postor.
Han començat amb el més fàcil: vendre’s immobles, però el seu model de serveis públics, a falta que ens ho expliqui clarament (i mira que li hem demanat) és desmantellar la sanitat pública i convidar-nos a subscriure una mútua, afeblir l’oferta d’educació pública (sigui el 0-3, l’escola o desinvertint en universitats) o convertir l’atenció a les persones vulnerables (sigui la pobresa o sigui la gent gran) en assistència i caritat enlloc de ser un dret.
Davant la situació econòmica que és greu, certament, la seva és una opció. Retallo i confio en el mercat, que de la crisi ja ens hi trauran.
Per tant és fals, FALS, que no es pugui fer res més. La prova més evident està en els ingressos. Fa un any els que gosàvem proposar que calia pujar impostos o augmentar ingressos de la Generalitat érem titllats gairebé d’antipatriotes! Mas va entrar a Palau ELIMINANT l’Impost de successions. Un any després, puja les taxes universitàries, el preu del transport públic, afegeix un impost a la benzina, posa una taxa turística i s’inventa un impost de la malaltia (haver de pagar per recepta fa pagar més qui està més malalt). Amb certa autoritat li podem dir que fa tard (un any) i a sobre s’equivoca de direcció. No ens calen més impostos indirectes i gravar als usuaris dels serveis públics, ens cal més fiscalitat a la riquesa (on ha quedat el seu anunci del debat de política general) als que contaminen (perquè no un impost com a Castella- La Manxa a la producció nuclear) o a les grans fortunes (ara és el moment de recuperar l’impost de successions) o sobretot d’intensificar la LLUITA CONTRA EL FRAU.
La seva ja no és només una manera injusta d’encarar la crisi, un any després també podem confirmar que és un ineficaç. Els bons patriòtics de Mas-Colell o el deute públic de la Generalitat han tingut igual o pitjor sortida que els bons i el deute que havia de col•locar el Conseller Castells, tot i que el dèficit aleshores era superior.
Aquest any sí que ens ha deixat dues evidències clares.
La primera que aquest NO ÉS EL GOVERN DELS MILLORS. Sinó dels que improvisen i espanten, dels que sobre la marxa pretenen convertir la indignació en por. Com han fet amb la gent que té dret a cobrar una RMI i ja no la cobra, com els treballadors públics que han acabat capitalitzant amb el seu sou a la Generalitat, com els desallotjats de Plaça Catalunya a qui anaven a “netejar”...
I la segona, que aquest Govern té una capacitat il•limitada de crispar i generar conflicte. A Catalunya hi ha més de sis mobilitzacions diàries: d’usuaris de serveis públics, de pares i mares reclamant una escola, de treballadors i professionals dels serveis públics tallant el carrer...
Potser per tot plegat és la primera vegada que el Govern suspèn davant de la ciutadania, perquè ara estem pitjor que fa un any i aquest govern no ens ha fet perdre un any, ens ha fet anar endarrere.
27.12.11
22.11.11
Davant la proposta de Mas de noves retallades, cal deixar ben clar que:
1. L’anunci de Mas és un frau democràtic
Perquè arriba dos dies després de les eleccions. Mas ha amagat en campanya que el que realment pensava fer el seu Govern i perquè el mateix dia, en el Parlament CiU amb PP i PSC acorden no portar les conclusions de la comissió del pacte fiscal al Ple.
Les retallades arriben, el Pacte Fiscal s’esfuma.
2. La crisi se n’anirà, les retallades es queden
És fals que les retallades siguin “el que cal en aquest moment” com diu Mas. Són reformes estructurals fruit de la seva ideologia i model d’Estat del Benestar. La crisi anirà passant les retalles es queden: la 6a hora no es tornarà a l’escola pública, la privatització de l’ICS serà irreversible, com el model d’assistència sanitària o la venda de patrimoni de la Generalitat.
3. Paguen els de sempre. Als altres no els toca ningú
On està l’Impost de la Riquesa que Mas va anunciar a bombo i plateret en el debat de política general, al mes de setembre? On són els sacrificis o esforços per les rendes més altes? ICV-EUiA hem fet propostes per augmentar ingressos gravant l’energia nuclear, els bancs o les grans fortunes.
L’únic que anuncia és mantenir el tram més alt d’IRPF (49%) que ja va fixar el Govern tripartit.
En canvi s’atreveix amb els treballadors públics a qui retalla de nou els sous i s’atreveix amb la gent que rep prestacions de subsistència, com la PIRMI.
4. L’herència del Tripartit és cohesió social
Mas parla que “l’excés és molt gran” i cal “purgar-lo”
L’herència que va rebre fa un any és un Govern amb un dèficit equiparable al dels països de l’entorn (o els Lands alemanys) i un país amb cohesió social.
Al cap d’un any amaga que el problema no és el volum del dèficit sinó l’especulació que se’n fa en el mercat internacional i alhora la gent ja admet que estem pitjor que fa un any.
Tant poc “excessiu” és el que el Govern anterior gastava, que quan Mas ha entrat a retallar ha hagut de començar pel que és bàsic perquè no hi havia res superflu per deixar de fer: 6a hora, llistes d’espera, metges d’urgències, salaris públics...
5. Mas oblida els que pateixen
Cap de les mesures anunciades per Mas van adreçades a la gent que pateix la crisi més durament. Les persones sense feina, les que perden la casa... al contrari, encara reben més amb l’al•lusió al frau de la Pirmi o l’estigmatització de les persones aturades per part del Conseller Mena.
6. Renuncia a sortir de la crisi, només planteja pal•liar els efectes econòmics
Cap de les mesures anunciades per Mas van adreçades a reactivar l’economia: millorar l’accés al crèdit, incentivar el consum, fomentar canvis en el model productiu per modernitzar l’economia, reduir la dependència energètica, fomentar nous sectors productius basats en la sostenibilitat, millorar la formació de les persones en atur...
I finalment, què pensem fer?
ICV-EUiA ni callar ni deixar-lo fer:
1. Denunciar la intenció ideològica de les retallades i les conseqüències per l’economia catalana i per la població.
2. Recolzar i acompanyar les principals víctimes i afectats de les mesures i polítiques del Govern. Polititzant el conflicte sectorial, les retallades concretes, ja que no són mesures de cirurgia pressupostària, són mesures ideològiques per canviar el model d’Estat del Benestar.
3. Combatre aquestes mesures amb propostes alternatives. De més ingressos per la via d’una fiscalitat justa i verda i per la via d’una reducció de despesa amb criteri social i una austeritat que no afecti la cohesió social.
4. Emplaçar aquelles forces socials i polítiques (parlamentàries o no) que des de l’esquerra estiguin disposades a combatre les propostes de l’actual Govern de la Generalitat. Al Parlament i al carrer.
1. L’anunci de Mas és un frau democràtic
Perquè arriba dos dies després de les eleccions. Mas ha amagat en campanya que el que realment pensava fer el seu Govern i perquè el mateix dia, en el Parlament CiU amb PP i PSC acorden no portar les conclusions de la comissió del pacte fiscal al Ple.
Les retallades arriben, el Pacte Fiscal s’esfuma.
2. La crisi se n’anirà, les retallades es queden
És fals que les retallades siguin “el que cal en aquest moment” com diu Mas. Són reformes estructurals fruit de la seva ideologia i model d’Estat del Benestar. La crisi anirà passant les retalles es queden: la 6a hora no es tornarà a l’escola pública, la privatització de l’ICS serà irreversible, com el model d’assistència sanitària o la venda de patrimoni de la Generalitat.
3. Paguen els de sempre. Als altres no els toca ningú
On està l’Impost de la Riquesa que Mas va anunciar a bombo i plateret en el debat de política general, al mes de setembre? On són els sacrificis o esforços per les rendes més altes? ICV-EUiA hem fet propostes per augmentar ingressos gravant l’energia nuclear, els bancs o les grans fortunes.
L’únic que anuncia és mantenir el tram més alt d’IRPF (49%) que ja va fixar el Govern tripartit.
En canvi s’atreveix amb els treballadors públics a qui retalla de nou els sous i s’atreveix amb la gent que rep prestacions de subsistència, com la PIRMI.
4. L’herència del Tripartit és cohesió social
Mas parla que “l’excés és molt gran” i cal “purgar-lo”
L’herència que va rebre fa un any és un Govern amb un dèficit equiparable al dels països de l’entorn (o els Lands alemanys) i un país amb cohesió social.
Al cap d’un any amaga que el problema no és el volum del dèficit sinó l’especulació que se’n fa en el mercat internacional i alhora la gent ja admet que estem pitjor que fa un any.
Tant poc “excessiu” és el que el Govern anterior gastava, que quan Mas ha entrat a retallar ha hagut de començar pel que és bàsic perquè no hi havia res superflu per deixar de fer: 6a hora, llistes d’espera, metges d’urgències, salaris públics...
5. Mas oblida els que pateixen
Cap de les mesures anunciades per Mas van adreçades a la gent que pateix la crisi més durament. Les persones sense feina, les que perden la casa... al contrari, encara reben més amb l’al•lusió al frau de la Pirmi o l’estigmatització de les persones aturades per part del Conseller Mena.
6. Renuncia a sortir de la crisi, només planteja pal•liar els efectes econòmics
Cap de les mesures anunciades per Mas van adreçades a reactivar l’economia: millorar l’accés al crèdit, incentivar el consum, fomentar canvis en el model productiu per modernitzar l’economia, reduir la dependència energètica, fomentar nous sectors productius basats en la sostenibilitat, millorar la formació de les persones en atur...
I finalment, què pensem fer?
ICV-EUiA ni callar ni deixar-lo fer:
1. Denunciar la intenció ideològica de les retallades i les conseqüències per l’economia catalana i per la població.
2. Recolzar i acompanyar les principals víctimes i afectats de les mesures i polítiques del Govern. Polititzant el conflicte sectorial, les retallades concretes, ja que no són mesures de cirurgia pressupostària, són mesures ideològiques per canviar el model d’Estat del Benestar.
3. Combatre aquestes mesures amb propostes alternatives. De més ingressos per la via d’una fiscalitat justa i verda i per la via d’una reducció de despesa amb criteri social i una austeritat que no afecti la cohesió social.
4. Emplaçar aquelles forces socials i polítiques (parlamentàries o no) que des de l’esquerra estiguin disposades a combatre les propostes de l’actual Govern de la Generalitat. Al Parlament i al carrer.
7.10.11
Fins quan?
Els darrers dies s’ha intensificat l’estratègia de la por del Govern Mas.
No satisfets d’aplicar implacablement una “espiral diabòlica” de retallades-depressió de l’economia i atur- augment del dèficit-més retallades, que els ha convertit ja en un exemple mundial de “fanàtics del dolor” (http://www.elpais.com/articulo/economia/austeridad/falla/elpepieco/20110524elpepieco_1/Tesveure article Paul Krugman, 7/10/2011). Ara a més a més, han decidit intensificar l’estratègia de la por.
Dia sí, dia també Mas o algun dels seus Consellers amenacen un col•lectiu o un servei com el proper objectiu de les retallades.
Ja n’hi ha prou. Que surti d’una vegada per totes el President i expliqui quin és el límit del seu model d’Estat del Benestar. No ens diu que el retalla per protegir-lo? Doncs quin és el límit? Quina és la mida? Què és prescindible i què sobrer segons ell, amb o sense crisi. Perquè la crisi acabarà però les seves retallades es queden.
Al Parlament en Joan Herrera ja li ha demanat: un debat monogràfic perquè el Govern doni el seu límit de les retallades sense amagar-se cada dia a darrere d’una nova retallada o una nova amenaça i una consulta ciutadana per saber realment què vol la gent: si retallades o pujar ingressos, si redistribuir o retallar.
Fins quan?
No satisfets d’aplicar implacablement una “espiral diabòlica” de retallades-depressió de l’economia i atur- augment del dèficit-més retallades, que els ha convertit ja en un exemple mundial de “fanàtics del dolor” (http://www.elpais.com/articulo/economia/austeridad/falla/elpepieco/20110524elpepieco_1/Tesveure article Paul Krugman, 7/10/2011). Ara a més a més, han decidit intensificar l’estratègia de la por.
Dia sí, dia també Mas o algun dels seus Consellers amenacen un col•lectiu o un servei com el proper objectiu de les retallades.
Ja n’hi ha prou. Que surti d’una vegada per totes el President i expliqui quin és el límit del seu model d’Estat del Benestar. No ens diu que el retalla per protegir-lo? Doncs quin és el límit? Quina és la mida? Què és prescindible i què sobrer segons ell, amb o sense crisi. Perquè la crisi acabarà però les seves retallades es queden.
Al Parlament en Joan Herrera ja li ha demanat: un debat monogràfic perquè el Govern doni el seu límit de les retallades sense amagar-se cada dia a darrere d’una nova retallada o una nova amenaça i una consulta ciutadana per saber realment què vol la gent: si retallades o pujar ingressos, si redistribuir o retallar.
Fins quan?
14.6.11
Resposta a la carta d'una persona indignada
Benvolguda persona indignada,
Estic d'acord amb la diagnosi que fas. La majoria del Parlament té força suficient per aprovar els pressupostos de les retallades i la llei òmnibus que mercantilitza serveis i treu controls al mercat.
Jo, com a diputada al Parlament, escollida com a tal, aniré el dia 15 a votar en contra d'aquests pressupostos. I aniré a fer-ho amb els arguments d’una esmena a la totalitat, de rebuig frontal que hem presetnat. Amb propostes alternatives, perquè és fals que retallar sigui la única alternativa. Es poden augmentar ingressos (aprovar un impost sobre els grans patrimonis, un impost sobre l’energia nuclear, no eliminar l’impost de successions...) i reduir despesa per altres bandes (despesa farmacèutica, concerts a escoles d’èlit que separen nens de nenes...). I el dia següent, el dia 16 votarem contra de la llei de mesures fiscals i financeres, igual que al juliol ho farem en contra de la llei òmnibus.
Es pot expressar el rebuig a aquestes polítiques de diferents maneres. Es pot fer des de les mobilitzacions d’una ciutadania que indignada rebutja les retallades, però també des del Parlament, on tenim raons i arguments suficients per votar en un sentit contrari a aquests pressupostos. Si no s'haguessin presentat les esmenes a la totalitat els pressupostos s'aprovarien sense pràcticament debat. Segurament és el vot durant els pressupostos la manera de retratar els interessos de cadascú.
Després de mirar cap a Itàlia amb preocupació tant de temps, avui hi mirem esperançats. A Itàlia han demostrat que la mobilització ciutadana, la participació massiva en unes eleccions i la iniciativa política dels partits que han portat els referèndums a consulta ha permès canviar les coses. La política, i l'aliança de la política al carrer i a les institucions ha permès dir NO a l'energia nuclear (i ja és el segon país del G8 que ho diu) dir NO a la privatització de l'aigua (i aquest debat ja planeja a Catalunya) i exigir que els polítics corruptes siguin jutjats.
A Catalunya, demà discutirem els pressupostos perquè alguns, entre ells nosaltres, hem presentat una esmena a la totalitat. El Grup de CiU (62 diputats) que dóna suport al Govern i el Grup del Partit Popular (18 diputats) que ja ha anunciat que l'ajudarà a rebutjar les esmenes a la totalitat, sumen 80 vots. És una majoria més que suficient (68 és la majoria) i per suposat també el quòrum necessari. I és en aquest marc on alguns volem que s’escolti la nostra veu d’oposició que evidencia que hi ha altres camins.
Jo pertanyo a un grup parlamentari de 5 diputats i 5 diputades i tots 10 ens hi oposarem. Sé que no n'hi haurà prou amb els nostres vots però també creiem que en un moment en que s’aproven polítiques de retallades cal omplir tots els espais per plantejar alternatives i dir que no són inevitables les seves polítiques.
Potser ens tenen on volien, a la trinxera, però des d'allà o des d'on sigui no deixarem de denunciar-ho. Espero, des d’aquest plantejament, poder compartir algunes lluites plegats.
Dolors Camats, també diputada
Senyor/a diputat/diputada,
Em dirigeixo a vostè per manifestar el següent:
Un dels motius que han fet esclatar el moviment de les acampades arreu del territori són les retallades socials que s'estan produint. No és l'únic. Persones de tot tipus (joves, estudiants, treballadores, a l’atur, pensionistes, immigrades…) fa molt que vivim la precarietat i la falta de democràcia en les nostres vides. En silenci hem acumulat, durant molt de temps, infinitud de motius que han fet créixer la nostra indignació.
Ara, per fi, hem trencat el silenci i ens hem atrevit a parlar. I ho hem fet al carrer, sense violència però cridant d’indignació, no podia ser d'altra manera, era massa el que estàvem aguantant.
Aquest crits no apareixen ara per casualitat. S'està destruint el ja insuficient estat del benestar que teníem. Els darrers mesos hem vist amb incredulitat com es tancaven serveis d'urgències o quiròfans als hospitals. Els plans d'austeritat tindran greus conseqüències per una gran part de la població i l’excusa del dèficit no ens serveix quan s'han donat milers de milions als bancs i les caixes i s’ha eliminat l'impost de successions.
Davant els pressupostos que es volen aprovar aquest juny al Parlament de Catalunya, la nostra reacció no és només d'indignació, sinó d'alarma: d'ara en endavant la vida dels sectors socials que menys tenim serà molt més difícil. Mentre l'atur es manté en xifres històriques s'aprimen els pressupostos pels serveis socials. Ens sembla inconcebible. La llei Òmnibus dona barra lliure al mercat. Ens havien dit que vivíem en democràcia, que els que prenien les decisions eren els que tots votàvem. Resulta que no, que les decisions les prenen els mercats.
Per tot això, multitud de moviments socials ens presentarem el dia 15 de juny al parc de la Ciutadella amb la intenció d'aturar el Parlament per a aturar les retallades: farem una cadena humana per evitar que les retallades entrin al Parlament. Però el seu grup parlamentari també pot actuar. Segons l'article 80 del vostre reglament no es podrà prendre cap acord si no hi ha suficient quòrum a l'hemicicle. És per això que demanem al vostre grup parlamentari que aquell dia no es presenti a la sessió parlamentaria i boicotegi les retallades. Més enllà de sigles i pactes, us demanem individualment a cada un dels diputats, si són conscients del que suposaran les retallades per la majoria de la població, aquell dia no aneu al Parlament. Si veniu i ens trobeu a les portes, gireu cua o afegiu-vos a nosaltres.
Entenem que les eleccions i el vot no poden ser un xec en blanc per actuar en contra la població. El 15 de maig vam sortir als carrers demanant una democràcia real. Encara la volem. En un dia 135 persones poden hipotecar la nostra vida durant anys. No ho permetrem!
Una persona indignada
Estic d'acord amb la diagnosi que fas. La majoria del Parlament té força suficient per aprovar els pressupostos de les retallades i la llei òmnibus que mercantilitza serveis i treu controls al mercat.
Jo, com a diputada al Parlament, escollida com a tal, aniré el dia 15 a votar en contra d'aquests pressupostos. I aniré a fer-ho amb els arguments d’una esmena a la totalitat, de rebuig frontal que hem presetnat. Amb propostes alternatives, perquè és fals que retallar sigui la única alternativa. Es poden augmentar ingressos (aprovar un impost sobre els grans patrimonis, un impost sobre l’energia nuclear, no eliminar l’impost de successions...) i reduir despesa per altres bandes (despesa farmacèutica, concerts a escoles d’èlit que separen nens de nenes...). I el dia següent, el dia 16 votarem contra de la llei de mesures fiscals i financeres, igual que al juliol ho farem en contra de la llei òmnibus.
Es pot expressar el rebuig a aquestes polítiques de diferents maneres. Es pot fer des de les mobilitzacions d’una ciutadania que indignada rebutja les retallades, però també des del Parlament, on tenim raons i arguments suficients per votar en un sentit contrari a aquests pressupostos. Si no s'haguessin presentat les esmenes a la totalitat els pressupostos s'aprovarien sense pràcticament debat. Segurament és el vot durant els pressupostos la manera de retratar els interessos de cadascú.
Després de mirar cap a Itàlia amb preocupació tant de temps, avui hi mirem esperançats. A Itàlia han demostrat que la mobilització ciutadana, la participació massiva en unes eleccions i la iniciativa política dels partits que han portat els referèndums a consulta ha permès canviar les coses. La política, i l'aliança de la política al carrer i a les institucions ha permès dir NO a l'energia nuclear (i ja és el segon país del G8 que ho diu) dir NO a la privatització de l'aigua (i aquest debat ja planeja a Catalunya) i exigir que els polítics corruptes siguin jutjats.
A Catalunya, demà discutirem els pressupostos perquè alguns, entre ells nosaltres, hem presentat una esmena a la totalitat. El Grup de CiU (62 diputats) que dóna suport al Govern i el Grup del Partit Popular (18 diputats) que ja ha anunciat que l'ajudarà a rebutjar les esmenes a la totalitat, sumen 80 vots. És una majoria més que suficient (68 és la majoria) i per suposat també el quòrum necessari. I és en aquest marc on alguns volem que s’escolti la nostra veu d’oposició que evidencia que hi ha altres camins.
Jo pertanyo a un grup parlamentari de 5 diputats i 5 diputades i tots 10 ens hi oposarem. Sé que no n'hi haurà prou amb els nostres vots però també creiem que en un moment en que s’aproven polítiques de retallades cal omplir tots els espais per plantejar alternatives i dir que no són inevitables les seves polítiques.
Potser ens tenen on volien, a la trinxera, però des d'allà o des d'on sigui no deixarem de denunciar-ho. Espero, des d’aquest plantejament, poder compartir algunes lluites plegats.
Dolors Camats, també diputada
Senyor/a diputat/diputada,
Em dirigeixo a vostè per manifestar el següent:
Un dels motius que han fet esclatar el moviment de les acampades arreu del territori són les retallades socials que s'estan produint. No és l'únic. Persones de tot tipus (joves, estudiants, treballadores, a l’atur, pensionistes, immigrades…) fa molt que vivim la precarietat i la falta de democràcia en les nostres vides. En silenci hem acumulat, durant molt de temps, infinitud de motius que han fet créixer la nostra indignació.
Ara, per fi, hem trencat el silenci i ens hem atrevit a parlar. I ho hem fet al carrer, sense violència però cridant d’indignació, no podia ser d'altra manera, era massa el que estàvem aguantant.
Aquest crits no apareixen ara per casualitat. S'està destruint el ja insuficient estat del benestar que teníem. Els darrers mesos hem vist amb incredulitat com es tancaven serveis d'urgències o quiròfans als hospitals. Els plans d'austeritat tindran greus conseqüències per una gran part de la població i l’excusa del dèficit no ens serveix quan s'han donat milers de milions als bancs i les caixes i s’ha eliminat l'impost de successions.
Davant els pressupostos que es volen aprovar aquest juny al Parlament de Catalunya, la nostra reacció no és només d'indignació, sinó d'alarma: d'ara en endavant la vida dels sectors socials que menys tenim serà molt més difícil. Mentre l'atur es manté en xifres històriques s'aprimen els pressupostos pels serveis socials. Ens sembla inconcebible. La llei Òmnibus dona barra lliure al mercat. Ens havien dit que vivíem en democràcia, que els que prenien les decisions eren els que tots votàvem. Resulta que no, que les decisions les prenen els mercats.
Per tot això, multitud de moviments socials ens presentarem el dia 15 de juny al parc de la Ciutadella amb la intenció d'aturar el Parlament per a aturar les retallades: farem una cadena humana per evitar que les retallades entrin al Parlament. Però el seu grup parlamentari també pot actuar. Segons l'article 80 del vostre reglament no es podrà prendre cap acord si no hi ha suficient quòrum a l'hemicicle. És per això que demanem al vostre grup parlamentari que aquell dia no es presenti a la sessió parlamentaria i boicotegi les retallades. Més enllà de sigles i pactes, us demanem individualment a cada un dels diputats, si són conscients del que suposaran les retallades per la majoria de la població, aquell dia no aneu al Parlament. Si veniu i ens trobeu a les portes, gireu cua o afegiu-vos a nosaltres.
Entenem que les eleccions i el vot no poden ser un xec en blanc per actuar en contra la població. El 15 de maig vam sortir als carrers demanant una democràcia real. Encara la volem. En un dia 135 persones poden hipotecar la nostra vida durant anys. No ho permetrem!
Una persona indignada
17.5.11
L'herència del tripartit
L’herència del tripartit és déficit per invertir en cohesió, SÍ. Un país cohesionat tot i haver crescut 1'5 milions d'habitants en menys de 10 anys. Cohesíó i no pas una obsessió per aixugar el déficit en un any i després privatitzar serveis.
L’herència tripartita és un país que ha escolaritzat 150.000 nous alumnes en menys de 10 anys i majoritàriament a l’escola pública, augmentant els recursos per mestres i famílies i una hora més l’escolarització.
L’herència tripartita és un Govern que va pujar l’IRPF als sous de més de 125.000 euros/any per compensar la caiguda dels ingressos, el principal motiu del déficit públic.
L’herència del tripartit és no eliminar l’impost de successions.
L’herència del tripartit és tenir un centre de salut a menys de 10 minuts de casa.
L’herència del tripartit és acabar amb els trasvassaments i els abocadors.
L’herència del tripartit és rescatar de l’òblit municipis petits de tot Catalunya, que per primer cop rebien atenció de la Generalitat (infraestructures d'aigua, TIC, viàries...)
L’herència del triparit ha estat evitar la pinça PSOE-CiU a Catalunya, que a l’Estat ha portat a rebaixes i regals fiscals a les rendes més altes (eliminació de l’impost de patrimoni…)
...
Si no es veuen capaços de governar, que pleguin!
L’herència tripartita és un país que ha escolaritzat 150.000 nous alumnes en menys de 10 anys i majoritàriament a l’escola pública, augmentant els recursos per mestres i famílies i una hora més l’escolarització.
L’herència tripartita és un Govern que va pujar l’IRPF als sous de més de 125.000 euros/any per compensar la caiguda dels ingressos, el principal motiu del déficit públic.
L’herència del tripartit és no eliminar l’impost de successions.
L’herència del tripartit és tenir un centre de salut a menys de 10 minuts de casa.
L’herència del tripartit és acabar amb els trasvassaments i els abocadors.
L’herència del tripartit és rescatar de l’òblit municipis petits de tot Catalunya, que per primer cop rebien atenció de la Generalitat (infraestructures d'aigua, TIC, viàries...)
L’herència del triparit ha estat evitar la pinça PSOE-CiU a Catalunya, que a l’Estat ha portat a rebaixes i regals fiscals a les rendes més altes (eliminació de l’impost de patrimoni…)
...
Si no es veuen capaços de governar, que pleguin!
12.4.11
Consultada
Encantada (i envaïda) de rebre via tuiter, facebook i mail les consideracions amables (i no tant) d'independentistes preocupats pel sentit del meu vot el diumenge (en blanc) permeteu que faci unes breus consideracions per anar passant a parlar d'altres temes, espero, en els propers dies: 1. creia que era una consulta lliure i oberta a que tothom votés el que volia, dedueixo que anava equivocada i només es podia votar sí. Potser caldria pensar en que si alguna vegada la consulta va de debò la possibilitat de que surti NO és real. De fet al Canadà ha passat dues vegades. 2. em sorprèn que cap de vosaltres hagi fet referència als 1.200.000 barcelonins que no van dir res. I que estan (en part) al darrere quan dic coses com: cohesió, trencar el país, gent que no se sent cridada... 3. es nota que tots heu pensat molt en el Federalisme. De fet heu detallat les dificultats i problemes que té una opció federal, la més important, certament, la posició del govern espanyol. Aquest i qualsevol, sobre Catalunya i el seu autogovern. Em sorprèn que no veieu les mateixies dificultats (pel cap baix) en un procés d'independència, que entenc que també implica una negociació amb l'Estat. Com han admès a Canadà també, per exemple. 3. us agraeixo els comentaris (de debò) perquè de tot se n'aprèn i fa pensar. Aquests dies, molt, ja us dic.
5.4.11
100 dies i seguim...
El balanç dels primers 100 dies de Mas és certament preocupant, tot i que en alguns aspectes ja ens ho podíem esperar. El que més sorprèn d’aquest primer període però és el nivell d’improvisació del govern “dels millors.” Sabem tot el que el Govern pensa desfer i aturar: equipaments com hospitals i escoles, comissaries o parades de metro. Ha eliminat la setmana blanca, el programa en contra de la violència de gènere o el codi d’ètica del Mossos i el límit de 6 mesos per les llistes d’espera. I sobre els 80k/h ara sí, ara no. Sabem que amb l’atur incessant, amb la sangria de llocs de treball i sent la creació d’ocupació una necessitat, la proposta del Govern és fer un ERE a la sanitat (ja no es renoven contractes als metges i infermeres, ja es tanquen llits i plantes als hospitals) i és pensar com treure’s de sobre 5000 mestres o assumir que la repatriació de Derbi, de Yamaha... és inevitable. Sabem que la retallada en els serveis públics té víctimes però també te ideologia: els concerts a les escoles d’èlit s’amplien (no les ajudes a les escoles concertades que han fet l’esforç d’escolaritzar alumnes amb més necessitats) que la despesa farmacèutica no es pensa tocar o que hi ha prou bossa per eliminar l’impost de successions. Sembla com si CiU hagués descobert la crisi quan va entrar al Palau de la Generalitat. On era durant els plens monogràfics, les cimera de l’Acord estratègic, l’aprovació de mesures d’austeritat per part del govern català abans de les eleccions? Doncs fent demagògia. On era quan el PSOE feia rebaixes fiscals a les rendes més altes o eliminava l’impost de patrimoni? Doncs regalant els seus vots per tirar endavant les rebaixes i aplaudint. I ara es queixen de que la bossa de les finances públiques és petita? Que l’Estat no els paga? I qui ha ajudat a fer petita la bossa? Però a més a més hi ha una part que entristeix profundament. I és que un partit que parla tant de nació hagi convertit la Generalitat en un Govern regional, que discuteix de temes regionals. És capaç aquest Govern i el Parlament d’afrontar un debat sobre l’energia nuclear? “no toca” ens diuen. Sobre les alternatives a la dependència del petroli? “no toca” Sobre el model d’Estat de Benestar que volem o som capaços de construir? “no toca”. Apa doncs, anem parlant de que Madrid ens roba fins a les eleccions generals i allí ja veurem qui guanya i com, i que més podem pescar.... per allò del peix al cove.
10.2.11
Declaració Institucional del Parlament
Des del GP d'ICV-EUiA he impulsat una declaració institucional sobre les mobilitzacions i els processos engegats a Tunísia i Egipte. Aquest és el text consensuat amb tots els grups parlamentaris.
DECLARACIÓ INSTITUCIONAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Les darreres setmanes s’estan produint mobilitzacions populars a favor de la democràcia en països amb règims autocràtics com Tunísia, Egipte, Algèria, Jordània o el Iemen.
Unes mobilitzacions que estan portant l’esperança a aquests països i d’altres del seu entorn, d’obrir un nou capítol de la seva història caracteritzat per l’establiment de veritables règims democràtics i el desig d’una vida digna. Sens dubte el seu millor horitzó seria l’extensió i consolidació d’un veritable canvi polític que els garantís plenament la democràcia i els drets humans com a millor via pel desenvolupament econòmic i la justícia social.
La situació actual encara és plena d’incerteses, amb riscos d’involució, de repressió o de sortides autoritàries sota noves formes.
D’altra part, també es posa de manifest la necessitat que els governs i les institucions de la U.E. adoptin un compromís més decidit amb el procés de diàleg i cooperació euromediterrani.
Atès que Catalunya sempre ha estat un país solidari amb els pobles que lluiten per les llibertats, amb una clara vocació de projecció exterior i compromès amb la cooperació i el desenvolupament dels països de la riba sud del mediterrani, com es posa de manifest en el fet que Barcelona sigui la seu de la Secretaria de la Unió per al Mediterrani.
El Parlament de Catalunya manifesta:
El suport a les mobilitzacions populars pacífiques que estan tenint lloc en aquests dies a Tunísia, Egipte, Algèria, Jordània i el Iemen i que tenen per objectiu impulsar processos de democratització política i enfortiment dels drets humans, les llibertats, el progrés econòmic i la justícia social.
La necessitat de que totes les instàncies de govern i en especial la Unió europea,
a. Es pronunciïn de forma clara i actuïn conseqüentment en favor del canvi democràtic i de la defensa dels drets humans en aquests països, incloent la llibertat religiosa i els drets de les minories.
b. Exerceixin les accions diplomàtiques pertinents davant els governs d’aquests països per tal que es posi fi a les accions repressives sobre la seva població i no fomentin els enfrontaments violents.
c. Reactivin i reforcin la Unió pel Mediterrani com a instrument del procés de diàleg i cooperació.
d. Vetllin per la seguretat i la llibertat d'actuació dels periodistes i informadors que estan realitzant la seva activitat professional cobrint els processos que es viuen en aquests països, entre els que s’hi troben professionals catalans.
Per últim, referma el compromís de la cooperació i de l’acció exterior de Catalunya amb els països de la riba sud del Mediterrani que estan impulsant el procés de canvi democràtic.
DECLARACIÓ INSTITUCIONAL DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Les darreres setmanes s’estan produint mobilitzacions populars a favor de la democràcia en països amb règims autocràtics com Tunísia, Egipte, Algèria, Jordània o el Iemen.
Unes mobilitzacions que estan portant l’esperança a aquests països i d’altres del seu entorn, d’obrir un nou capítol de la seva història caracteritzat per l’establiment de veritables règims democràtics i el desig d’una vida digna. Sens dubte el seu millor horitzó seria l’extensió i consolidació d’un veritable canvi polític que els garantís plenament la democràcia i els drets humans com a millor via pel desenvolupament econòmic i la justícia social.
La situació actual encara és plena d’incerteses, amb riscos d’involució, de repressió o de sortides autoritàries sota noves formes.
D’altra part, també es posa de manifest la necessitat que els governs i les institucions de la U.E. adoptin un compromís més decidit amb el procés de diàleg i cooperació euromediterrani.
Atès que Catalunya sempre ha estat un país solidari amb els pobles que lluiten per les llibertats, amb una clara vocació de projecció exterior i compromès amb la cooperació i el desenvolupament dels països de la riba sud del mediterrani, com es posa de manifest en el fet que Barcelona sigui la seu de la Secretaria de la Unió per al Mediterrani.
El Parlament de Catalunya manifesta:
El suport a les mobilitzacions populars pacífiques que estan tenint lloc en aquests dies a Tunísia, Egipte, Algèria, Jordània i el Iemen i que tenen per objectiu impulsar processos de democratització política i enfortiment dels drets humans, les llibertats, el progrés econòmic i la justícia social.
La necessitat de que totes les instàncies de govern i en especial la Unió europea,
a. Es pronunciïn de forma clara i actuïn conseqüentment en favor del canvi democràtic i de la defensa dels drets humans en aquests països, incloent la llibertat religiosa i els drets de les minories.
b. Exerceixin les accions diplomàtiques pertinents davant els governs d’aquests països per tal que es posi fi a les accions repressives sobre la seva població i no fomentin els enfrontaments violents.
c. Reactivin i reforcin la Unió pel Mediterrani com a instrument del procés de diàleg i cooperació.
d. Vetllin per la seguretat i la llibertat d'actuació dels periodistes i informadors que estan realitzant la seva activitat professional cobrint els processos que es viuen en aquests països, entre els que s’hi troben professionals catalans.
Per últim, referma el compromís de la cooperació i de l’acció exterior de Catalunya amb els països de la riba sud del Mediterrani que estan impulsant el procés de canvi democràtic.
21.1.11
Avui és un dia trist
Acaba de fer-se pública la mort del Director de l’Oficina Antifrau de Catalunya.
David Martínez Madero va inaugurar aquesta Oficina com a director. N’ha estat el primer i hi ha estat massa poc temps, però la seva categoria, implicació, independència, rigor i compromís públic seran un exemple i un model, més tenint en compte que la figura de l’Oficina va néixer tant contestada.
En les poques ocasions en les que vaig tenir ocasió de parlar amb ell, certament era un home que brollava activitat i compromís. No l’espantava ni el volum ni la importància de la feina, com va deixar clar i tot i que es posava al davant sense amagar-se, també sabia comptar amb el seu equip.
És d’aquella gent que treballa amb capacitat i passió, amb cap i cor. I el cor ha dit prou.
Avui és un dia trist.
David Martínez Madero va inaugurar aquesta Oficina com a director. N’ha estat el primer i hi ha estat massa poc temps, però la seva categoria, implicació, independència, rigor i compromís públic seran un exemple i un model, més tenint en compte que la figura de l’Oficina va néixer tant contestada.
En les poques ocasions en les que vaig tenir ocasió de parlar amb ell, certament era un home que brollava activitat i compromís. No l’espantava ni el volum ni la importància de la feina, com va deixar clar i tot i que es posava al davant sense amagar-se, també sabia comptar amb el seu equip.
És d’aquella gent que treballa amb capacitat i passió, amb cap i cor. I el cor ha dit prou.
Avui és un dia trist.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)