El drama a Haití, amb el centenar de milers de víctimes, persones desaparegudes i tantes vides destrossades és evitable. No el terratrèmol certament, però sí les seves conseqüències.
I el que ens hauria de desesperar no és només la tragèdia humanitària i econòmica d’un desastre natural imprevisible sinó que arriba a una població que passa gana, que no té Estat ni govern, en el sentit d’institucions capaces de representar la ciutadania i resoldre els problemes i les necessitats de la convivència i la vida en comunitat.
Una població que ja vivia amb la presència de forces internacionals sota el barret de les Nacions Unides i també que rebia ajuda internacional (òbviament insuficient, en quantitat però sobretot en contingut).
Ara cal ajudar a les persones, segur. La immediatesa reclama la urgència d’atenció mèdica (medicaments sí, però també atenció psicològica per superar el drama) i ajuda a la reconstrucció de les infraestructures bàsiques (potabilització i abastament d’aigua, subministrament energètic, distribució aliments...).
Però la millor ajuda de l’endemà és contribuir a la construcció d’una democràcia amb drets polítics i socials. Bastir el país amb institucions al servei de la gent, eradicar la fam i el desgovern només és possible si abans s’ha acabat amb la corrupció, la inseguretat (ni policia, ni justícia eficaces) i l’espoli sistemàtic del país.
Avui les societats occidentals demostrem tota la compassió pels haitians, i la traduïm en solidaritat i ajuda. Però el dia que algun d’ells decideixi que vol marxar del seu país i buscar una vida digne a algun altre lloc del món.... serà a ulls de la nostra legislació un immigrant il·legal més.
I el que ens hauria de desesperar no és només la tragèdia humanitària i econòmica d’un desastre natural imprevisible sinó que arriba a una població que passa gana, que no té Estat ni govern, en el sentit d’institucions capaces de representar la ciutadania i resoldre els problemes i les necessitats de la convivència i la vida en comunitat.
Una població que ja vivia amb la presència de forces internacionals sota el barret de les Nacions Unides i també que rebia ajuda internacional (òbviament insuficient, en quantitat però sobretot en contingut).
Ara cal ajudar a les persones, segur. La immediatesa reclama la urgència d’atenció mèdica (medicaments sí, però també atenció psicològica per superar el drama) i ajuda a la reconstrucció de les infraestructures bàsiques (potabilització i abastament d’aigua, subministrament energètic, distribució aliments...).
Però la millor ajuda de l’endemà és contribuir a la construcció d’una democràcia amb drets polítics i socials. Bastir el país amb institucions al servei de la gent, eradicar la fam i el desgovern només és possible si abans s’ha acabat amb la corrupció, la inseguretat (ni policia, ni justícia eficaces) i l’espoli sistemàtic del país.
Avui les societats occidentals demostrem tota la compassió pels haitians, i la traduïm en solidaritat i ajuda. Però el dia que algun d’ells decideixi que vol marxar del seu país i buscar una vida digne a algun altre lloc del món.... serà a ulls de la nostra legislació un immigrant il·legal més.
