Divendres 16 començàvem les compareixences de la Llei d’Educació. Dotze organitzacions (CCOO, UGT, USTEC, PIMEC, FMC, ACM, IEC...) es van posicionar sobre la llei.
M’ha donat voltes tot el cap de setmana una reflexió de la Montserrat Ros, Secretària General de la Federació d’Ensenyament de CCOO que ens feia parar atenció sobre els missatges contradictoris que reben nens i nenes dins i fora de l’escola. Venia a dir (sense ser literal): A l’escola parlem d’esforç, intentem explicar els nens i nenes que per aprendre s’han d’esforçar, treballar, que les coses costen i cal anar avançant... però a vegades el món de fora no ajuda i sovint emet missatges totalment contradictoris. “Si vols ho tens” és un eslògan publicitari de La Caixa que dóna un missatge totalment contrari a l’anterior. I això passa sovint.
El diumenge al vespre veia el partit del Barça amb el meu fill. Un partit esplèndid, ple de jugades, gols, amb golejada culé i rematant una primera volta històrica. La cara del meu fill s’il·luminava cada vegada que en Messi agafava la pilota i iniciava d’una d’aquelles jugades que és possible que et porti al cel (futbolístic). I saltava veient els seus herois, els seus referents, els homes amb els que s’emmiralla... perquè ell, que té 6 anys, de gran vol ser futbolista!
Molts són els debats i evidències de la influència que l’esport i el futbol especialment, tenen en els nens i nenes. Doncs haig de reconèixer que a mi el partit del diumenge, em va ajudar a educar el meu fill.
Li vaig poder explicar que malgrat la impotència que probablement sentien els jugadors que estaven perdent, no van recórrer a segar les cames dels davanters, que el joc del partit va ser net i així ha de ser. Vaig fer-li veure l’abraçada d’Eto’o a Juan Rodríguez, migcampista que va substituir Aranzubia expulsat, volent dir :”Noi, jo havia de marcar, però no és culpa teva, em sap greu”, i que això forma part de la noblesa dels bons jugadors, dels millors jugadors. Vaig poder fer-li notar que durant els darrers 5 minuts semblava ben bé i crec no equivocar-me, que els jugadors del Barça van intentar no fer cap jugada d’atac, el Barça ja guanyava per 5 a 0 i l’altre equip no tenia porter. Fins i tot l’àrbitre va fer córrer el temps més ràpid per acabar el partit i acabar amb una situació incòmode per tothom.
El meu fill va aprendre de patac què vol dir esportivitat, noblesa, què vol dir saber guanyar i respecte per l’adversari, què vol dir treball d’equip, què vol dir que el resultat no ho és tot, que també importa el com i no només el què, ... i quan a l’escola n’hi tornin a parlar, ell sabrà que es refereixen a allò que fan els seus Eto’o, Messi i Xavis admirats.
El diumenge al vespre el meu fill va rebre una lliçó perquè jo mirava el televisor al seu costat, i sobretot perquè aquells que ell admira es van comptar amb molta “educació”.
Sembla evident que a la Llei d’Educació no podrem parlar de l’actitud dels jugadors de futbol tot i la seva feina educadora (o deseducadora) ... però quina llàstima, no?
De moment, però, gràcies a tots els que vareu fer possible aquell partit.
M’ha donat voltes tot el cap de setmana una reflexió de la Montserrat Ros, Secretària General de la Federació d’Ensenyament de CCOO que ens feia parar atenció sobre els missatges contradictoris que reben nens i nenes dins i fora de l’escola. Venia a dir (sense ser literal): A l’escola parlem d’esforç, intentem explicar els nens i nenes que per aprendre s’han d’esforçar, treballar, que les coses costen i cal anar avançant... però a vegades el món de fora no ajuda i sovint emet missatges totalment contradictoris. “Si vols ho tens” és un eslògan publicitari de La Caixa que dóna un missatge totalment contrari a l’anterior. I això passa sovint.
El diumenge al vespre veia el partit del Barça amb el meu fill. Un partit esplèndid, ple de jugades, gols, amb golejada culé i rematant una primera volta històrica. La cara del meu fill s’il·luminava cada vegada que en Messi agafava la pilota i iniciava d’una d’aquelles jugades que és possible que et porti al cel (futbolístic). I saltava veient els seus herois, els seus referents, els homes amb els que s’emmiralla... perquè ell, que té 6 anys, de gran vol ser futbolista!
Molts són els debats i evidències de la influència que l’esport i el futbol especialment, tenen en els nens i nenes. Doncs haig de reconèixer que a mi el partit del diumenge, em va ajudar a educar el meu fill.
Li vaig poder explicar que malgrat la impotència que probablement sentien els jugadors que estaven perdent, no van recórrer a segar les cames dels davanters, que el joc del partit va ser net i així ha de ser. Vaig fer-li veure l’abraçada d’Eto’o a Juan Rodríguez, migcampista que va substituir Aranzubia expulsat, volent dir :”Noi, jo havia de marcar, però no és culpa teva, em sap greu”, i que això forma part de la noblesa dels bons jugadors, dels millors jugadors. Vaig poder fer-li notar que durant els darrers 5 minuts semblava ben bé i crec no equivocar-me, que els jugadors del Barça van intentar no fer cap jugada d’atac, el Barça ja guanyava per 5 a 0 i l’altre equip no tenia porter. Fins i tot l’àrbitre va fer córrer el temps més ràpid per acabar el partit i acabar amb una situació incòmode per tothom.
El meu fill va aprendre de patac què vol dir esportivitat, noblesa, què vol dir saber guanyar i respecte per l’adversari, què vol dir treball d’equip, què vol dir que el resultat no ho és tot, que també importa el com i no només el què, ... i quan a l’escola n’hi tornin a parlar, ell sabrà que es refereixen a allò que fan els seus Eto’o, Messi i Xavis admirats.
El diumenge al vespre el meu fill va rebre una lliçó perquè jo mirava el televisor al seu costat, i sobretot perquè aquells que ell admira es van comptar amb molta “educació”.
Sembla evident que a la Llei d’Educació no podrem parlar de l’actitud dels jugadors de futbol tot i la seva feina educadora (o deseducadora) ... però quina llàstima, no?
De moment, però, gràcies a tots els que vareu fer possible aquell partit.
