Seguint el fil del cap de setmana (ciutadania, política, participació....) vull comentar el Debat de Política General.
Demà comença al Parlament el debat parlamentari que ha d'orientar la política de la Generalitat en els propers mesos. Bé de fet comença avui a la tarda. El Parlament, o sigui els Grups parlamentaris i al capdavant els seus portaveus i les seves portaveus, té l’oportunitat de fer un debat que de debò prepari i esperoni el Govern i al seu President pel proper any, o bé de fer un debat de política-ficció.
En un moment de crisi econòmica ja instal·lada, amb la incertesa de la negociació del finançament català encara per aclarir, convé que des de la política es donin missatges de responsabilitat, és a dir de que som capaços de trobar diagnòstics i acordar solucions plegats i no culpant-nos els uns als altres. Convé que la política sàpiga oferir solucions que vagin més enllà de la immediatesa i que es prenguin decisions pensant en el futur i no només en tapar forats, convé que s’aprofiti la crisi per prendre decisions estructurals necessàries.
El Parlament té demà l’oportunitat d’acostar-se una mica més a les inquietuds dels catalans i catalanes i de fer-ho de manera entenedora. La premsa també té els propers dies un repte, saber traslladar els missatges que de debò es donin en el Ple i no només els que ofereixin un titular més cridaner perquè sigui el fons i les idees i no només la picabaralla el que arribi al carrer.
Serem capaços tots plegats?
29.9.08
27.9.08
People and politics
- Durant un procés participatiu per decidir sobre aspectes concrets d’una comunitat poden aparèixer conflictes irresolubles,interessos contradictoris entre si... qui decideix aleshores si no hi ha consens?
- Com relacionem les decisions preses en un procés participatiu amb el sistema tradicional de presa de decisions de les democràcies participatives?
- Més important que tenir estratègies per la participació (experiències concretes....) és construir una cultura participativa (actitud de tothom, posar en valor que val la pena l’esforç...)
- Les noves tecnologies i els instruments que ens ofereixen (Webs, correu electrònic, blocs, Facebook...) poden ajudar a augmentar la qualitat de la nostra democràcia però difícilment ens ajudaran a incrementar la quantitat de gent que segueix o coneix l’activitat política.
Totes aquestes preguntes i reflexions estan sorgint del treball que durant tres dies es fa en en el marc d’una trobada del projecte People and Politics.
People and Politics és un projecte en el que participen 6 organitzacions de diversos països europeus (Noruega, Dinamarca, Suècia, Hongria, Romania i Catalunya ) totes elles vinculades a la participació ciutadana. L’objectiu principal és intercanviar experiències i bones pràctiques en participació ciutadana, aprendre tècniques i recursos per dinamitzar grups, comunitats, col·lectius... que permetin millor contacte, comunicació i intercanvi entre els ciutadans i ciutadanes i els seus representants.
A Catalunya és la Fundació Desenvolupament Comunitari la que coordina el grup de treball local que agrupa entitats i institucions i la que ha considerat interessant que entre la delegació catalana hi hagi també una diputada.
Enmig de la trobada és difícil pair totes les idees i dubtes que venen al cap, però sí em queda una idea molt clara: en les nostres societats complexes (per la diversitat de la gent, per la diversitat d’interessos...) es poden prendre decisions sense comptar amb l’opinió de la gent, però és impossible un bon govern (unes bones polítiques, prendre bones decisions en definitiva) si no és comptant amb la gent (que conegui, opini i decideixi, per responsabilitzar-se, també).
10.7.08
Vergonya
Vergonyant és la imatge, no per reptida menys tràgica de persones arribant en pastera a les costes europees a punt de morir. Indigna pensar que la nostra reacció a aquest allau és el tancament de fronteres i aixecar murs més alts.
I no és un problema del paper dels nostres representants ni dels nostres governants, és un problema ètic i de justícia de la societat europea. Especialment dels ciutadans i ciutadanes que amb el nostre comportament (laboral, de consum, electoral...) permetem situacions com l'arribada de la pastera d'aquesta matinada.
Algú ha fet l'exercici de veure els nens que es queden pel camí amb la pell blanca i el cabell ros? Alehores tots els resorts de les nostres societats benestants s'accionarien per protegir els drets dels menors i de la infància, però sembla que no som capaços s'exigir el mateix si els nens que apareixen són negres i van despullats. No té drets aquesta infància?
Una bon exercici de la pràctica política és intentar posar-se en el lloc de l'altre. A mi m'és molt fàcil col·locar-me en el lloc d'una mare que intenta el millor pels seus fills, però em costa molt explicar al meu fill que si fos africana fer això podria voler dir arriscar la seva vida.
La foto és d'una nena senegalesa que m'envia la Mòncia Solé, del projecte de la Fundació Guné. Desitjaria per ella que pugués triar el seu futur sense jugar-se la vida.
23.5.08
Internet i Educació
Escola del segle XIX, Mestres del segle XX i Alumnes del segle XXI
Si divendres passat anava a Sant Boi a parlar de l’efecte d’Internet i en concret els blocs, a la política, avui he anat a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB a la taula de cloenda de les Converses pedagògiques 2008. Enguany amb el títol Educació, Tecnologia i Comunicació.
Per parlar-ne amb propietat m’he deixat aconsellar per l’Ismael Peña, gerent del Campus for Peace de la UOC i expert en TIC, que ahir mateix feia una provocativa conferència a BDigital Global Congress “Estudiants digitals, institucions analògiques, professorat en extinció”
Apunto algunes de les reflexions comentades:
Si parlem de TIC cal fer èmfasi en les T, la I i la C. Tecnologia i estar al dia de les noves eines, però també i sense oblidar que parlem d’INFORMACIÓ i COMUNICACIÓ també. I l’escola ha de posar les bases. És impossible dominar nous llenguatges si no domines el més bàsic (llegir, escriure i expressió oral).
INTERNET canvia COM estudiem (avui la major enciclopèdia per mestres i alumnes és Google!) però també QUÈ estudiem (cal formar en la capacitat crítica o de discernir entre la immensitat d’informació a la xarxa) i COM APRENEM (podem treballar amb alumnes d’altres centres i consultar professors de tot el món!).
Professorat i alumnes utilitzen les TIC però no a l’aula! (El 57% dels alumnes de l’OCDE les utilitza a casa cada dia i només el 3% a l’escola; el 70% del professorat usa el seu correu electrònic...) Es coneix la eina però no s’ensenya a usar-la. La majoria de la gent és autodidacta o aprèn del seu entorn.
De nou em preocupa un tema: la possibilitat de generar noves exclusions i noves diferències. En aquest cas amb l’accés (els alumnes que tenen connexió a casa) i amb la capacitat de cadascú d’espavilar-se sol (no tothom és capaç de ser autodidacta!)
Les alumnes de les converses d’avui ho han resumit amb la frase del principi, molt encertada:
Escola del segle XIX, Mestres del segle XX i Alumnes del segle XXI
Si divendres passat anava a Sant Boi a parlar de l’efecte d’Internet i en concret els blocs, a la política, avui he anat a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB a la taula de cloenda de les Converses pedagògiques 2008. Enguany amb el títol Educació, Tecnologia i Comunicació.
Per parlar-ne amb propietat m’he deixat aconsellar per l’Ismael Peña, gerent del Campus for Peace de la UOC i expert en TIC, que ahir mateix feia una provocativa conferència a BDigital Global Congress “Estudiants digitals, institucions analògiques, professorat en extinció”
Apunto algunes de les reflexions comentades:
Si parlem de TIC cal fer èmfasi en les T, la I i la C. Tecnologia i estar al dia de les noves eines, però també i sense oblidar que parlem d’INFORMACIÓ i COMUNICACIÓ també. I l’escola ha de posar les bases. És impossible dominar nous llenguatges si no domines el més bàsic (llegir, escriure i expressió oral).
INTERNET canvia COM estudiem (avui la major enciclopèdia per mestres i alumnes és Google!) però també QUÈ estudiem (cal formar en la capacitat crítica o de discernir entre la immensitat d’informació a la xarxa) i COM APRENEM (podem treballar amb alumnes d’altres centres i consultar professors de tot el món!).
Professorat i alumnes utilitzen les TIC però no a l’aula! (El 57% dels alumnes de l’OCDE les utilitza a casa cada dia i només el 3% a l’escola; el 70% del professorat usa el seu correu electrònic...) Es coneix la eina però no s’ensenya a usar-la. La majoria de la gent és autodidacta o aprèn del seu entorn.
De nou em preocupa un tema: la possibilitat de generar noves exclusions i noves diferències. En aquest cas amb l’accés (els alumnes que tenen connexió a casa) i amb la capacitat de cadascú d’espavilar-se sol (no tothom és capaç de ser autodidacta!)
Les alumnes de les converses d’avui ho han resumit amb la frase del principi, molt encertada:
Escola del segle XIX, Mestres del segle XX i Alumnes del segle XXI
22.5.08
Blocs i Política
Divendres 16 de maig la Xarxa Santboiana va organitzar en el marc de l’acabada d’estrenar Festa Major de Sant Boi un debat sobre Blocs i Política.
En una taula la gent de la política (Lourdes Muñoz, Carles Campuzano, Carme Porta i jo mateixa) i al costat en Marc Vidal presentant i en Saül Gordillo, aportant com sempre, idees des de la reflexió.
Algunes idees que van aparèixer:
Els blocs polítics són avui ja una font més d’informació per a interessats i periodistes. Que genera encara més immediatesa, opinió i a vegades (en els anònims) desinformació.
Els blocs no poden solucionar els problemes d’allunyament i descrèdit de la política però són un instrument de la relació entre ciutadà i polític. I no un canal més sinó tota una nova manera d’entendre la política.
Què interessa dels blocs polítics, les opinions personals, la vida de la persona, l'opinió general, els comentaris... Jo t'haig d'admetre que em costa escriure sobre temes personals.
Poden ser també una font de discriminació nova, ja que no tothom hi té accés, ja sigui per falta de connexió (territoris encara sense possibilitat) per manca de confiança (les dones per exemple tenen una presència molt inferior a la xarxa que els homes, menor a la que tenen en la política mateixa) per manca de formació (són noves eines que cal conèixer i aprendre)...
I moltes d’altres que el mateix Saül recull en el seu Bloc. Tot plegat per anar-hi pensant...
En una taula la gent de la política (Lourdes Muñoz, Carles Campuzano, Carme Porta i jo mateixa) i al costat en Marc Vidal presentant i en Saül Gordillo, aportant com sempre, idees des de la reflexió.
Algunes idees que van aparèixer:
Els blocs polítics són avui ja una font més d’informació per a interessats i periodistes. Que genera encara més immediatesa, opinió i a vegades (en els anònims) desinformació.
Els blocs no poden solucionar els problemes d’allunyament i descrèdit de la política però són un instrument de la relació entre ciutadà i polític. I no un canal més sinó tota una nova manera d’entendre la política.
Què interessa dels blocs polítics, les opinions personals, la vida de la persona, l'opinió general, els comentaris... Jo t'haig d'admetre que em costa escriure sobre temes personals.
Poden ser també una font de discriminació nova, ja que no tothom hi té accés, ja sigui per falta de connexió (territoris encara sense possibilitat) per manca de confiança (les dones per exemple tenen una presència molt inferior a la xarxa que els homes, menor a la que tenen en la política mateixa) per manca de formació (són noves eines que cal conèixer i aprendre)...
I moltes d’altres que el mateix Saül recull en el seu Bloc. Tot plegat per anar-hi pensant...
14.5.08
Contradiccions
Aquests dies és recurrent que de nou ens preguntin a la gent d’ICV si no tenim contradiccions per estar al Govern. Mostrant preocupació els que ho fan des de la bona fe i amb sordina els que desitjarien veure al partit sumit en un mar de dimissions, desercions i lluites internes a l’estil d’altres forces polítiques.
La resposta sembla evident. Clar que tenim contradiccions. I benvingudes siguin! Només qui té principis i governa en té. Però tenir responsabilitats de govern no és l’element determinant que provoca tensió entre partit i govern, sinó la manera en que s’està a les institucions i la força que s’hi té. I en ICV es combinen dos ingredients per fer un cocktail de difícil digestió: les màximes aspiracions de canviar les coses sent la força minoritària d’un govern de tres.
ICV no en té prou amb haver fet una llei d’habitatge que porta per títol “Llei del DRET a l’habitatge” i que és pionera a l’Estat, no perquè permeti el lloguer forçós de pisos buits després d’oferir totes les alternatives als propietaris, que és una anècdota, sinó perquè posa l’accent en les polítiques i les mesures per a l’accés a l’habitatge, per a que les persones amb més dificultats (joves i persones grans, famílies sense recursos...) accedeixin a un habitatge en condicions. Algú pensa que fer una llei així és senzill? Que és senzill intentar canviar dinàmiques i maneres de fer a tots els agents implicats en la construcció i promoció immobiliàries?
El mateix ha passat amb la gestió de l’aigua. Des de que el Salvador Milà va ser nomenat conseller de Medi Ambient i Habitatge que bona part dels esforços van anar adreçats a redreçar la política de l’aigua. A engegar projectes que transformessin els valors d’una nova cultura de l’aigua en accions concretes. La primera i més dràstica va ser la derogació del PHN, òbviament, que el Govern català va defensar. I la segona la redacció de nous projectes que, aquests sí, obtinguessin el finançament europeu necessari. Les actuacions han estat abastament conegudes i difoses en les darreres setmanes: recuperació de pous, construcció de dessalinitzadores, sistemes de reutilització d’aigües, gestió de la demanda... Tot plegat ja dóna els seus fruits amb la reducció de la demanda i amb nous abastaments d’aigua i malgrat tot la sequera ens ha atrapat.
És contradictori en aquesta situació prendre decisions que no ens agraden? Ho seria si no s’hagués fet tot l’anterior. Però la principal responsabilitat del govern és garantir un subministrament d’aigua a tota la ciutadania. Seria un argument terrible contra totes les mesures anteriorment citades i contra la nova cultura de l’aigua si finalment hi hagués restriccions en les llars.
Potser algú altre davant de la mateixa situació estaria temptat a no prendre una decisió impopular, a mirar cap a una altra banda i a esperar que plogui. A mi, no m’agradaria que algú així em governés.
La resposta sembla evident. Clar que tenim contradiccions. I benvingudes siguin! Només qui té principis i governa en té. Però tenir responsabilitats de govern no és l’element determinant que provoca tensió entre partit i govern, sinó la manera en que s’està a les institucions i la força que s’hi té. I en ICV es combinen dos ingredients per fer un cocktail de difícil digestió: les màximes aspiracions de canviar les coses sent la força minoritària d’un govern de tres.
ICV no en té prou amb haver fet una llei d’habitatge que porta per títol “Llei del DRET a l’habitatge” i que és pionera a l’Estat, no perquè permeti el lloguer forçós de pisos buits després d’oferir totes les alternatives als propietaris, que és una anècdota, sinó perquè posa l’accent en les polítiques i les mesures per a l’accés a l’habitatge, per a que les persones amb més dificultats (joves i persones grans, famílies sense recursos...) accedeixin a un habitatge en condicions. Algú pensa que fer una llei així és senzill? Que és senzill intentar canviar dinàmiques i maneres de fer a tots els agents implicats en la construcció i promoció immobiliàries?
El mateix ha passat amb la gestió de l’aigua. Des de que el Salvador Milà va ser nomenat conseller de Medi Ambient i Habitatge que bona part dels esforços van anar adreçats a redreçar la política de l’aigua. A engegar projectes que transformessin els valors d’una nova cultura de l’aigua en accions concretes. La primera i més dràstica va ser la derogació del PHN, òbviament, que el Govern català va defensar. I la segona la redacció de nous projectes que, aquests sí, obtinguessin el finançament europeu necessari. Les actuacions han estat abastament conegudes i difoses en les darreres setmanes: recuperació de pous, construcció de dessalinitzadores, sistemes de reutilització d’aigües, gestió de la demanda... Tot plegat ja dóna els seus fruits amb la reducció de la demanda i amb nous abastaments d’aigua i malgrat tot la sequera ens ha atrapat.
És contradictori en aquesta situació prendre decisions que no ens agraden? Ho seria si no s’hagués fet tot l’anterior. Però la principal responsabilitat del govern és garantir un subministrament d’aigua a tota la ciutadania. Seria un argument terrible contra totes les mesures anteriorment citades i contra la nova cultura de l’aigua si finalment hi hagués restriccions en les llars.
Potser algú altre davant de la mateixa situació estaria temptat a no prendre una decisió impopular, a mirar cap a una altra banda i a esperar que plogui. A mi, no m’agradaria que algú així em governés.
12.3.08
El polític emprenyat
La política (o les eleccions) no és justa, ja ho sabem. No és qüestio de dret, ni de mèrits, sinó de vots i lleis electorals. Sinó, probablement en Joan Herrera seria Ministre de Foment i no un diputat del grup mixt.
Ironies a banda, el resultat de les eleccions generals és una gran decepció. Ho és per no haver aconseguit mantenir dos diputats i sobretot per no poder mantenir Grup al Congrés. I això no és un mal resultat perquè n’esperàvem més, no. És un mal resultat perquè per un partit polític que vol canviar les coses, el que hem perdut són eines per fer-ho.
ICV és una formació transformadora, a contracorrent, que parla del que és antipàtic (que cal pagar impostos i no baixar-los, que hem de començar a deixar el cotxe i agafar el tren, que no valen txecs de diners en ma sinó que el que cal són serveis...) i per tant som conscients que no arrossegarem majories a darrere d’aquestes propostes. Encara no com a mínim. Però creiem que una bona part de l’electorat (del que vota) i una part encara més gran dels abstencionistes (dels que no voten o no volen votar) pot estar d’acord i sentir-se representada amb el que proposem i defensem. El projecte d’una esquerra transformadora, ecologista, feminista i catalana pot ser el projecte de molta gent a Catalunya.
I aquestes eleccions són una decepció:
Perquè l’opció que ha arrossegat a més gent a votar a Catalunya és la por. El PSC ha mobilitzat a l’electorat (el que volia anar a votar, els abstencionistes s’han continuat quedant a casa) amb només la idea d’aturar el PP. Se’ls ha de felicitar pels seus resultats òbviament i perquè amb un sol eslògan han aconseguit 25 diputats.
Perquè el proper Congrés tindrà 320 diputats del PP i del PSOE i només una trentena de la resta de partits i per tant seran 4 anys d’un debat polític més pobre, menys representatiu, més polititzat i partiditzat i menys polític, i per tant més lluny de la gent. Perquè la pluralitat de l'Estat queda reduïda a l'anècdota (pluralitat nacional, lingüística, ideològica...)
Perquè el PP, tot i la seva campanya anticatalana, les seves propostes racistes, la seva tendència a l’adoctrinament moral... arrossega gairebé 10 milions de vots i creix en número d’escons.
Perquè més de 850.000 vots (els que té IU) tindran només un representat.
Perquè no es tocarà una llei electoral que ha permès el bipartidisme i si la toquen (ai!) serà per afavorir encara més els dos partits majoritaris en ares de l’estabilitat i per no dependre de “la perifèria”.
Perquè un diputat com en Joan Herrera, que s’ha partit la cara pels usuaris de rodalies des del primer dia (literalment des del 2004) que ha batallat en solitari per “enverdir” una mica la política espanyola (tancament de nuclears, energies renovables, ferrocarril, Kyoto...) que ha lluitat per la memòria dels lluitadors antifranquistes (aconseguint que per primer cop es condemni el Franquisme al Congrés amb la Llei de la memòria...) i que juntament amb la Carme Garcia han treballat per fer moure el PSOE cap a l’esquerra, ara tindrà menys força al Congrés.
N’han parlat molt aquets mesos del català emprenyat. No sé quants n’hi ha o si és un invent de les tertúlies, però tinc clar que si algun polític, avui pot estar emprenyat és en Joan Herrera. Però enlloc d'això el Joan ja pensa en la feina dels propers 4 anys.
La democràcia és això qüestió de vots i lleis electorals i no de mèrits, convé no oblidar-ho.
Gràcies Joan.
Ironies a banda, el resultat de les eleccions generals és una gran decepció. Ho és per no haver aconseguit mantenir dos diputats i sobretot per no poder mantenir Grup al Congrés. I això no és un mal resultat perquè n’esperàvem més, no. És un mal resultat perquè per un partit polític que vol canviar les coses, el que hem perdut són eines per fer-ho.
ICV és una formació transformadora, a contracorrent, que parla del que és antipàtic (que cal pagar impostos i no baixar-los, que hem de començar a deixar el cotxe i agafar el tren, que no valen txecs de diners en ma sinó que el que cal són serveis...) i per tant som conscients que no arrossegarem majories a darrere d’aquestes propostes. Encara no com a mínim. Però creiem que una bona part de l’electorat (del que vota) i una part encara més gran dels abstencionistes (dels que no voten o no volen votar) pot estar d’acord i sentir-se representada amb el que proposem i defensem. El projecte d’una esquerra transformadora, ecologista, feminista i catalana pot ser el projecte de molta gent a Catalunya.
I aquestes eleccions són una decepció:
Perquè l’opció que ha arrossegat a més gent a votar a Catalunya és la por. El PSC ha mobilitzat a l’electorat (el que volia anar a votar, els abstencionistes s’han continuat quedant a casa) amb només la idea d’aturar el PP. Se’ls ha de felicitar pels seus resultats òbviament i perquè amb un sol eslògan han aconseguit 25 diputats.
Perquè el proper Congrés tindrà 320 diputats del PP i del PSOE i només una trentena de la resta de partits i per tant seran 4 anys d’un debat polític més pobre, menys representatiu, més polititzat i partiditzat i menys polític, i per tant més lluny de la gent. Perquè la pluralitat de l'Estat queda reduïda a l'anècdota (pluralitat nacional, lingüística, ideològica...)
Perquè el PP, tot i la seva campanya anticatalana, les seves propostes racistes, la seva tendència a l’adoctrinament moral... arrossega gairebé 10 milions de vots i creix en número d’escons.
Perquè més de 850.000 vots (els que té IU) tindran només un representat.
Perquè no es tocarà una llei electoral que ha permès el bipartidisme i si la toquen (ai!) serà per afavorir encara més els dos partits majoritaris en ares de l’estabilitat i per no dependre de “la perifèria”.
Perquè un diputat com en Joan Herrera, que s’ha partit la cara pels usuaris de rodalies des del primer dia (literalment des del 2004) que ha batallat en solitari per “enverdir” una mica la política espanyola (tancament de nuclears, energies renovables, ferrocarril, Kyoto...) que ha lluitat per la memòria dels lluitadors antifranquistes (aconseguint que per primer cop es condemni el Franquisme al Congrés amb la Llei de la memòria...) i que juntament amb la Carme Garcia han treballat per fer moure el PSOE cap a l’esquerra, ara tindrà menys força al Congrés.
N’han parlat molt aquets mesos del català emprenyat. No sé quants n’hi ha o si és un invent de les tertúlies, però tinc clar que si algun polític, avui pot estar emprenyat és en Joan Herrera. Però enlloc d'això el Joan ja pensa en la feina dels propers 4 anys.
La democràcia és això qüestió de vots i lleis electorals i no de mèrits, convé no oblidar-ho.
Gràcies Joan.
1.2.08
I diuen que el seu regne no és d'aquest món
Sens dubte la notícia del dia és el posicionament clar de l'Esglesia espanyola davant les eleccions del 9 de març. Per no tocar d'oïdes he anat a buscar el text original que adjunto. Al final, els meus comentaris.
Nota de la Comisión Permanente dela Conferencia Episcopal Española ante las elecciones generales de 2008
Madrid, 30 de enero de 2008
1. Los españoles hemos sido convocados a las urnas para el próximo 9 de marzo. Como en otras ocasiones semejantes, los Obispos ofrecemos a los católicos y a todos los que deseen escucharnos algunas consideraciones que estimulen el ejercicio responsable del voto. Hablamos como pastores de la Iglesia que tienen la obligación y el derecho de orientar el discernimiento moral que es necesario hacer cuando se toman decisiones que han de contribuir al pleno reconocimiento de los derechos fundamentales de todos y a la promoción del bien común.
2. Con tal finalidad pensamos que es éste un momento apropiado para leer y meditar de nuevo la Instrucción Pastoral aprobada el 23 de noviembre de 2006 por la Asamblea Plenaria de nuestra Conferencia Episcopal bajo el título de “Orientaciones morales ante la situación actual de España”. Recordamos algunas ideas fundamentales de esta Instrucción, que han de ser comprendidas, por tanto, en el conjunto de aquel relevante texto.
3. Respetamos a quienes ven las cosas de otra manera. Sólo pedimos libertad y respeto para proponer libremente nuestra manera de ver las cosas, sin que nadie se sienta amenazado ni nuestra intervención sea interpretada como una ofensa o como un peligro para la libertad de los demás. Deseamos colaborar sinceramente en el enriquecimiento espiritual de nuestra sociedad, en la consolidación de la auténtica tolerancia y de la convivencia en el mutuo respeto, la libertad y la justicia, como fundamento imprescindible de la paz verdadera (n. 81).
4. Si bien es verdad que los católicos pueden apoyar partidos diferentes y militar en ellos, también es cierto que no todos los programas son igualmente compatibles con la fe y las exigencias de la vida cristiana, ni son tampoco igualmente cercanos y proporcionados a los objetivos y valores que los cristianos deben promover en la vida pública (n. 50).
5. Los católicos y los ciudadanos que quieran actuar responsablemente, antes de apoyar con su voto una u otra propuesta, han de valorar las distintas ofertas políticas, teniendo en cuenta el aprecio que cada partido, cada programa y cada dirigente otorga a la dimensión moral de la vida. La calidad y exigencia moral de los ciudadanos en el ejercicio de su voto es el mejor medio para mantener el vigor y la autenticidad de las instituciones democráticas (n. 56). No se debe confundir la condición de aconfesionalidad o laicidad del Estado con la desvinculación moral y la exención de obligaciones morales objetivas. Al decir esto no pretendemos que los gobernantes se sometan a los criterios de la moral católica. Pero sí que se atengan al denominador común de la moral fundada en la recta razón y en la experiencia histórica de cada pueblo (n. 55).
6. “Es preciso afrontar - señala el Papa - con determinación y claridad de propósitos, el peligro de opciones políticas y legislativas que contradicen valores fundamentales y principios antropológicos y éticos arraigados en la naturaleza del ser humano, en particular con respecto a la defensa de la vida humana en todas sus etapas, desde la concepción hasta la muerte natural, y a la promoción de la familia fundada en el matrimonio, evitando introducir en el ordenamiento público otras formas de unión que contribuirían a desestabilizarla, oscureciendo su carácter peculiar y su insustituible función social” (n. 56). La legislación debe proteger al matrimonio, empezando por reconocerlo en su ser propio y específico (n. 41).
7. No es justo tratar de construir artificialmente una sociedad sin referencias religiosas, exclusivamente terrena, sin culto a Dios ni aspiración ninguna a la vida eterna (n. 13). En ese sentido parece que apuntan, entre otras cosas, las dificultades crecientes para incorporar el estudio libre de la religión católica en los currículos de la escuela pública, así como el programa de la nueva asignatura, de carácter obligatorio, denominada “Educación para la ciudadanía” (n.18), que lesiona el derecho de los padres - y de la escuela en colaboración con ellos - a formar a sus hijos de acuerdo con sus convicciones religiosas y morales. Es necesario promover un gran pacto de Estado sobre la base de la libertad de enseñanza y la educación de calidad para todos.
8. El terrorismo es una práctica intrínsecamente perversa, del todo incompatible con una visión moral de la vida justa y razonable. No sólo vulnera gravemente el derecho a la vida y a la libertad, sino que es muestra de la más dura intolerancia y totalitarismo (n. 65). Una sociedad que quiera ser libre y justa no puede reconocer explícita ni implícitamente a una organización terrorista como representante político de ningún sector de la población, ni puede tenerla como interlocutor político (n. 68).
9. La Iglesia reconoce, en principio, la legitimidad de las posiciones nacionalistas que, sin recurrir a la violencia, por métodos democráticos, pretendan modificar la configuración política de la unidad de España (n. 73). Al mismo tiempo, enseña que, también en este caso, es necesario tutelar el bien común de una sociedad pluricentenaria y - en palabras de Juan Pablo II a los obispos italianos - “superar decididamente las tendencias corporativas y los peligros del separatismo con una actitud honrada de amor al bien de la propia nación y con comportamientos de solidaridad renovada” por parte de todos. Hay que evitar los riesgos de manipulación de la verdad histórica y de la opinión pública en favor de pretensiones particularistas o reivindicaciones ideológicas (n. 74).
10. En este momento de la sociedad española, algunas situaciones concretas deben ser tenidas muy particularmente en cuenta. Nos parece que los inmigrantes necesitan especialmente atención y ayuda. Y, junto a los inmigrantes, los que no tienen trabajo, los que están solos, las jóvenes que pueden caer en las redes de la prostitución, las mujeres humilladas y amenazadas por la violencia doméstica, los niños, objeto de explotaciones y de abusos, y quienes no tienen casa ni familia donde acogerse. Hay que trabajar también para superar las injustas distancias y diferencias entre las personas y las comunidades autónomas, tratando de resolver los problemas más acuciantes, como son el trabajo, la vivienda accesible, o el disfrute equitativo de la naturaleza, compartiendo dones tan indispensables para la vida como el agua y cuidando con esmero el patrimonio común de la creación (n. 80). En el orden internacional, es necesario atender a la justa colaboración al desarrollo integral de los pueblos.
Que el Señor ilumine y fortalezca a todos para actuar en conciencia y conforme a las exigencias de la convivencia en justicia y libertad.
Nota de la Comisión Permanente dela Conferencia Episcopal Española ante las elecciones generales de 2008
Madrid, 30 de enero de 2008
1. Los españoles hemos sido convocados a las urnas para el próximo 9 de marzo. Como en otras ocasiones semejantes, los Obispos ofrecemos a los católicos y a todos los que deseen escucharnos algunas consideraciones que estimulen el ejercicio responsable del voto. Hablamos como pastores de la Iglesia que tienen la obligación y el derecho de orientar el discernimiento moral que es necesario hacer cuando se toman decisiones que han de contribuir al pleno reconocimiento de los derechos fundamentales de todos y a la promoción del bien común.
2. Con tal finalidad pensamos que es éste un momento apropiado para leer y meditar de nuevo la Instrucción Pastoral aprobada el 23 de noviembre de 2006 por la Asamblea Plenaria de nuestra Conferencia Episcopal bajo el título de “Orientaciones morales ante la situación actual de España”. Recordamos algunas ideas fundamentales de esta Instrucción, que han de ser comprendidas, por tanto, en el conjunto de aquel relevante texto.
3. Respetamos a quienes ven las cosas de otra manera. Sólo pedimos libertad y respeto para proponer libremente nuestra manera de ver las cosas, sin que nadie se sienta amenazado ni nuestra intervención sea interpretada como una ofensa o como un peligro para la libertad de los demás. Deseamos colaborar sinceramente en el enriquecimiento espiritual de nuestra sociedad, en la consolidación de la auténtica tolerancia y de la convivencia en el mutuo respeto, la libertad y la justicia, como fundamento imprescindible de la paz verdadera (n. 81).
4. Si bien es verdad que los católicos pueden apoyar partidos diferentes y militar en ellos, también es cierto que no todos los programas son igualmente compatibles con la fe y las exigencias de la vida cristiana, ni son tampoco igualmente cercanos y proporcionados a los objetivos y valores que los cristianos deben promover en la vida pública (n. 50).
5. Los católicos y los ciudadanos que quieran actuar responsablemente, antes de apoyar con su voto una u otra propuesta, han de valorar las distintas ofertas políticas, teniendo en cuenta el aprecio que cada partido, cada programa y cada dirigente otorga a la dimensión moral de la vida. La calidad y exigencia moral de los ciudadanos en el ejercicio de su voto es el mejor medio para mantener el vigor y la autenticidad de las instituciones democráticas (n. 56). No se debe confundir la condición de aconfesionalidad o laicidad del Estado con la desvinculación moral y la exención de obligaciones morales objetivas. Al decir esto no pretendemos que los gobernantes se sometan a los criterios de la moral católica. Pero sí que se atengan al denominador común de la moral fundada en la recta razón y en la experiencia histórica de cada pueblo (n. 55).
6. “Es preciso afrontar - señala el Papa - con determinación y claridad de propósitos, el peligro de opciones políticas y legislativas que contradicen valores fundamentales y principios antropológicos y éticos arraigados en la naturaleza del ser humano, en particular con respecto a la defensa de la vida humana en todas sus etapas, desde la concepción hasta la muerte natural, y a la promoción de la familia fundada en el matrimonio, evitando introducir en el ordenamiento público otras formas de unión que contribuirían a desestabilizarla, oscureciendo su carácter peculiar y su insustituible función social” (n. 56). La legislación debe proteger al matrimonio, empezando por reconocerlo en su ser propio y específico (n. 41).
7. No es justo tratar de construir artificialmente una sociedad sin referencias religiosas, exclusivamente terrena, sin culto a Dios ni aspiración ninguna a la vida eterna (n. 13). En ese sentido parece que apuntan, entre otras cosas, las dificultades crecientes para incorporar el estudio libre de la religión católica en los currículos de la escuela pública, así como el programa de la nueva asignatura, de carácter obligatorio, denominada “Educación para la ciudadanía” (n.18), que lesiona el derecho de los padres - y de la escuela en colaboración con ellos - a formar a sus hijos de acuerdo con sus convicciones religiosas y morales. Es necesario promover un gran pacto de Estado sobre la base de la libertad de enseñanza y la educación de calidad para todos.
8. El terrorismo es una práctica intrínsecamente perversa, del todo incompatible con una visión moral de la vida justa y razonable. No sólo vulnera gravemente el derecho a la vida y a la libertad, sino que es muestra de la más dura intolerancia y totalitarismo (n. 65). Una sociedad que quiera ser libre y justa no puede reconocer explícita ni implícitamente a una organización terrorista como representante político de ningún sector de la población, ni puede tenerla como interlocutor político (n. 68).
9. La Iglesia reconoce, en principio, la legitimidad de las posiciones nacionalistas que, sin recurrir a la violencia, por métodos democráticos, pretendan modificar la configuración política de la unidad de España (n. 73). Al mismo tiempo, enseña que, también en este caso, es necesario tutelar el bien común de una sociedad pluricentenaria y - en palabras de Juan Pablo II a los obispos italianos - “superar decididamente las tendencias corporativas y los peligros del separatismo con una actitud honrada de amor al bien de la propia nación y con comportamientos de solidaridad renovada” por parte de todos. Hay que evitar los riesgos de manipulación de la verdad histórica y de la opinión pública en favor de pretensiones particularistas o reivindicaciones ideológicas (n. 74).
10. En este momento de la sociedad española, algunas situaciones concretas deben ser tenidas muy particularmente en cuenta. Nos parece que los inmigrantes necesitan especialmente atención y ayuda. Y, junto a los inmigrantes, los que no tienen trabajo, los que están solos, las jóvenes que pueden caer en las redes de la prostitución, las mujeres humilladas y amenazadas por la violencia doméstica, los niños, objeto de explotaciones y de abusos, y quienes no tienen casa ni familia donde acogerse. Hay que trabajar también para superar las injustas distancias y diferencias entre las personas y las comunidades autónomas, tratando de resolver los problemas más acuciantes, como son el trabajo, la vivienda accesible, o el disfrute equitativo de la naturaleza, compartiendo dones tan indispensables para la vida como el agua y cuidando con esmero el patrimonio común de la creación (n. 80). En el orden internacional, es necesario atender a la justa colaboración al desarrollo integral de los pueblos.
Que el Señor ilumine y fortalezca a todos para actuar en conciencia y conforme a las exigencias de la convivencia en justicia y libertad.
Probablement una gran majoria de catòlics catalans estan decebuts amb aquesta Conferència Episcopal, però l'Esglesia catalana no pot dir res. El dia que es queixi també la titllaran de nacionalista com fan amb els bisbes bascos? També serà culpa dels separatistes? Qui està fent més per separar-se ara?
Més que mai hem de reclamar un Estat laïc, en el que ningú (i va per ells) confongui la fe amb l'adoctrinament, la moral amb la convivència o la religió amb la política. Conec molts creïents, gent que busca el bé i la justícia, que treballa i estima els altres i que estan molt, molt lluny del que diu la jerarquia de l'Esglesia catòlica. Això sí que és estar lluny de la gent.
30.1.08
Retorns
Un retorn més al blog, després de la darrera llaaaaaaaaaarga pausa. Ara amb un fill més, i per tant amb menys temps per blogs i webs. Continuaré fent l'esforç però. Intermitent probablement i ja aviso que a l'inici segurament molt sesgat cap a temes infantils.
Retorna també La Campanya Electoral. Ens pot semblar que aquesta és la de les Generals i l'anterior la de les Municipals, però són la mateixa. És sempre la Campanya que va començar al 2003, l'endemà que hi hagués un Govern d'esquerres a Catalunya de nou després de 70 anys i que no tenen intenció d'aturar fins que les esquerres (o el que quedi d'elles) sortin del govern. Només cal veure quins arguments fan servir PP i CiU d'ençà d'aleshores. Coincideixen, sigui qui sigui el candidat o candidata, la institució a governar o la proposta.
I retorna el carnestoltes. No us passa que aquests dies hi ha gent pel carrer que no sabeu si van disfressats o no? No és una mala senyal si hem arribat a aquests nivells de barreja, flexibilitat i diversitat. I no passa res, no? Tant de bó algunes ments puguessin assimilar la mateixa diversitat en temes més importants. La família per exemple.
Retorna també La Campanya Electoral. Ens pot semblar que aquesta és la de les Generals i l'anterior la de les Municipals, però són la mateixa. És sempre la Campanya que va començar al 2003, l'endemà que hi hagués un Govern d'esquerres a Catalunya de nou després de 70 anys i que no tenen intenció d'aturar fins que les esquerres (o el que quedi d'elles) sortin del govern. Només cal veure quins arguments fan servir PP i CiU d'ençà d'aleshores. Coincideixen, sigui qui sigui el candidat o candidata, la institució a governar o la proposta.
I retorna el carnestoltes. No us passa que aquests dies hi ha gent pel carrer que no sabeu si van disfressats o no? No és una mala senyal si hem arribat a aquests nivells de barreja, flexibilitat i diversitat. I no passa res, no? Tant de bó algunes ments puguessin assimilar la mateixa diversitat en temes més importants. La família per exemple.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)