17.7.06

Ja tenim candidat

Avui hem conegut els resultats de les primàries internes d’ICV per escollir el candidat a les eleccions al parlament. Òbviament en Joan Saura serà el cap de llista.

Tant important com la seva candidatura ha estat el procés per escollir-lo. En un moment en que altres han d’apuntalar el seu cap perquè no se’ls enfonsi o que s’assumeix l’elecció de candidatures en processos completament tancats a les direccions, Joan Saura ha encarat unes primàries, que ha guanyat amb el 98% dels vots entre les 3.520 persones adherides o amics, que han votat.

Una participació del 61% amb un candidat únic, després d’una temporada de mobilització permanent de les organitzacions és el millor reflex que ICV afronta amb molta energia les properes eleccions, molt conscient de la força i la credibilitat que hem anat acumulant durant aquesta legislatura i etapa de govern. I per tant molt conscients també del paper que haurem de jugar.

Mentrestant Artur Mas es dedica a creure que viurà unes eleccions a l’americana, reclamant debats a dos, quan el nostre sistema de partits és clarament (i afortunadament) més plural que el bipartidisme o transportant-se a escenaris presidencialistes, anunciant allò que governarà el més votat.

El govern de la Generalitat el presidirà qui tingui capacitat de construir una majoria estable al parlament i hores d’ara el Sr. Mas encara no ens ha dit amb qui pensa aconseguir-la donat que clarament no tindrà majoria suficient tot sol. Curiosament tampoc el Sr. Montilla deixa clar si s’oposarà a un govern sociovergent o si forma part de les seves previsions. Ni ERC és capaç d’apostar clarament per un govern d’esquerres tot i que no s’estalvia reclamar l’herència (seleccionada) del govern tripartit.

Curiosament només Piqué i Saura són clars. El primer per deixar clara la ma estesa a CiU i la seva decisió per aturar qualsevol govern que no sigui de dretes. I Saura per tot el contrari, assegurant que el vot a ICV és ara per ara la única vacuna per aturar la involució d’un govern de dretes a la Generalitat.

A ICV ja tenim candidat.

16.7.06

Basàyev i Arafat

El dilluns d’aquesta setmana obríem els diaris amb l’anunci de la mort de Shamíl Basàyev en una explosió. El líder guerriller txetxè era la personificació de l’enemic de l’Estat rus i per tant la seva desaparició suposa un cop d’efecte important pel govern de Putin, més quan Rússia acull aquests dies la cimera del G-8 i els EEUU encara estan a la recerca de Bin Laden.

Malgrat que els personatges i les circumstàncies són completament diferents, llegint la notícia no he pogut evitar evocar la mort d’Arafat.

Els governs israelians dels darrers anys no havien deixat de senyalar al líder palestí com el principal obstacle per a iniciar qualsevol negociació i arribar a cap mena d’acord. (Recorda actituds més properes això de no voler arribar a la pau perquè no acceptes el missatger oi?).

Arafat és mort, l’Autoritat Nacional Palestina ha estat capaç d’organitzar unes eleccions presidencials i unes de legislatives amb escrupolositat democràtica malgrat les circumstàncies amb les que es viu en els territoris i malgrat l’entorn polític de la zona, on cap altre país excepte el propi Israel pot exhibir un procés democràtic similar (només cal aturar-se un moment a Síria, Tunísia o el propi Líban). Però l'actitud del govern israelià, dramàticament coneguda no varia.

Arafat i Basàyev ja no hi són, però els homes i les dones que viuen a Gaza, Grozni o el Líban continuen patint totes les violències, la de les bombes que cauen dirigides i intencionades, però també la més implacable i estratègica, la violència que impossibilita fer una vida normal (perquè et deixen sense aigua i llum, evidentment no pots anar a l’escola, ni al metge però també perquè pots morir comprant pa, o pots ser detingut i segrestat en qualsevol moment,...). La violència de l'arbitri i la impunitat.

Probablement aquests homes i dones avui, sense necessitar gaires més evidències dedueixen que la seva vida no val res per la resta del món, que impassible ja no es mostra només indulgent cap el seu patiment, sinó còmplice de la seva situació. Si la violència engendra violència, perquè no estem fent res?